Us recomanem que prengeu uns minuts per escoltar aquesta bona noticia.

Ja no pots dir que no hi ha alternatives. Que ho gaudeixis.

Christian Felber - La Economía del Bien Común de ATTAC.TV.

I altres dos videos molt interessants:

Creencias limitantes

Joan Mele - Nueva Economia

En la Bellesa, l'Infinit és manifestat.
En la Bellesa, les ensenyances dels buscadors de l'esperit són il.luminades.
En la Bellesa no tenim por de manifestar la veritat de la llibertat.
En la Bellesa fem aparèixer la irradiació de cada gota d'aigua.
En la Bellesa transformem la matèria en Arcs de Sant Martí.

No existeix lletjor que no sigui absorbida en els raigs de l'Arc de Sant Martí.
No hi ha cadenes que no es desintegrin en l'alliberament que atorga la Bellesa.

Comentàris del Mestre Morya.


LA SOLITUT I LA ROSA

Una vegada hi havia, un jardÍ molt ple de roses
i en ell, una poncella molt perfecte,
ben formada, clar color, i, de flaire, molt discreta.

Sa bellesa era preciosa,
però ses ulls veure-la no podien,
car, tancada i closa com era la poncella,
ses ulls sols veien el cel immens.

Dia i nit s'exclamava:
Ah! Soledat injusta!
Ah! Soledat punyent!
Oh Deus que m'heu creat,
quin mal us he fet jo
perquè aquest desert d'amor hagi de viure!

Un dia molt cansada, parà de somicar,
i, en aquell silent moment,
una veu pogué sentir;
una veu dolça i tendra
que fluixet tan sols li deia:
obre't i mira, quina meravella.

La poncella, s'espantà,
potser boja m'he tornat?
si sento veus on no n'hi ha?
Però, altre cop la sentí:
obre't i mira, quina meravella.
Sempre que callava, aquesta veu sentia,
i tantes vegades la va sentir,
que finalment cas li va fer.

Poc a poc i amb recança,
obrí els braços lentament,
amb molta por desplegà els seus pètals
i, a mesura que s'anava obrint
la meravella anava vivint:
tot un munt de sensacions noves,
l'envaïa i l'abrusava

Tot mirant al seu voltant
pogué veure altres poncelles
que, com ella fins llavors,
també tancades es trovaben
i a prop seu, una altre rosa,
ben oberta i olorosa
la mirava amb ulls plorosos
i aleshores, sentí que deia,
amb veu joiosa i tremolosa:
Per fi! Ja no estic sola!

Josep Gimbernat